Barrejem una pel.lícula britànica, uns protagonistes desconeguts, un emplaçament poc habitual (l’Índia) i la història d’un pobre diable que guanya el concurs més important de la televisió. Sí, el resultat és Slumdog Millionaire, la gran vencedora de la passada edició dels Òscar de Hollywood.
La cinta es caracteritza per un ritme narratiu àgil i trepidant, coincidint amb el veloç ascens a l’èxit i la també veloç caiguda als inferns del protagonista, tontejant, com no podria ser d’altra manera, amb diversos mecanismes i recursos del cine “made in Bollywood”. Aquest conte de fades contemporani amaga una tendra història d’amor a prova de bombes entre dos joves, la història dels quals es creua en diversos moments de la seua curta vida. Al final ens quedem amb ganes de més.
La música és un component esencial en la cinta. Luminosa, trepidant a vegades, xirriant i estrambòtica altres, en definitiva resulta curiosament atractiva i adecuada, combinant percusions i veus índies, sons electrònics, acústics i ètnics. L’autor d’aquesta sorprenent banda sonora, i que no oblida els seus orígens racials, és el jove A. R. Rahman, prolífic compositor de més de cent exitoses obres i a més cantant, molt conegut en el seu país.
Per a uns Hollywood va patinar premiant tan aquesta pel.lícula. El cert és que si aquesta complaent i anquilosada institució buscava un colp d’efecte ho ha aconseguit. No és el que es diu una pel.lícula típicament oscaritzable, però sens dubte gràcies a la fama obtinguda ha pogut arribar a un públic molt més ampli, i ens permet a tots gaudir d’aquesta experiència desconcertant i exòtica que és Slumdog Millionaire.
Nota pel.lícula: 8
Nota BSO: 6,5
El millor: la sinceritat i tendresa de la història d’amor (els nous Romeu i Julieta del segle XXI?), així com la credibilitat dels protagonistes.
El pitjor: és un tipus de cine poc habitual i un pot perdre’s enmig de tanta algaravia visual i musical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada