UNA SETMANA DE CINE

Ja tenim ací el programa definitiu de la V Setmana de Cine de Castalla, que aquest any celebrarem des del dilluns pròxim, dia 29 de juny, fins el diumenge 5 de juliol.
En primer lloc les pel.lícules projectades (totes elles a les 21:00 h. en la Casa de Cultura), seran:

Dilluns 29: La duda (John Patrick Shanley).

Encara no l’he pogut vórer però té bona pinta, sobretot pels seus protagonistes: la incombustible i sempre bella Meryl Streep i el desconcertant Phillip Seymour Hoffman.

Dimars 30: El desafío. Frost contra Nixon (Ron Howard).

És un dels meus últims descobriments. Una pel.lícula genial, de ritme trepidant, que tracta un lamentable episodi de la recent història dels Estats Units des del punt de vista de la crítica televisiva, els debats polítics, la carrera per les audiències, el preu del poder i la caiguda del president Nixon després del cas Watergate. Genial Langella però no menys genial Michael Sheen, aquell que es va transformar en Tony Blair en La reina i que segons rumors, potser siga el nou James Bond.

Dimecres 1: El lector (Stephen Daldry).

Estic d’acord que és lenta, molt pausada i reflexiva, i que la música (de Nico Muhly) no fa més que empitjorar tot açò, però aquesta poc convencional història d’amor aconsegueix atrapar l’espectador. Ralph Fiennes com sempre: auster, seré, atormentat… expresa calladament una tormenta de sentiments. Un notable alt. Molt recomanable.

Dijous 2: Wall-e (Andrew Stanton).

Espectacular, fantàstica, encantadora, tendra, emocionant, inoblidable... tot això i molt més. Aquest simpàtic robotet commou com ho faria un actor de carn i os. Una banda sonora de matrícula de la mà de Thomas Newman completa aquesta meravella de l’animació amb què Disney reconquesta el seu públic. No us deixeu enganyar: un adult assaborirà molt millor aquesta pel.lícula que un xiquet, encara que es més que recomanable per a tots els públics.

El divendres es projectaran tots els curts i nanometratges a concurs i el lliurament de premis i projecció de les obres guanyadores serà el diumenge.

Animeu-vos a assistir!

QUI VOL SER MILIONARI?

Barrejem una pel.lícula britànica, uns protagonistes desconeguts, un emplaçament poc habitual (l’Índia) i la història d’un pobre diable que guanya el concurs més important de la televisió. Sí, el resultat és Slumdog Millionaire, la gran vencedora de la passada edició dels Òscar de Hollywood.
La cinta es caracteritza per un ritme narratiu àgil i trepidant, coincidint amb el veloç ascens a l’èxit i la també veloç caiguda als inferns del protagonista, tontejant, com no podria ser d’altra manera, amb diversos mecanismes i recursos del cine “made in Bollywood”. Aquest conte de fades contemporani amaga una tendra història d’amor a prova de bombes entre dos joves, la història dels quals es creua en diversos moments de la seua curta vida. Al final ens quedem amb ganes de més.

La música és un component esencial en la cinta. Luminosa, trepidant a vegades, xirriant i estrambòtica altres, en definitiva resulta curiosament atractiva i adecuada, combinant percusions i veus índies, sons electrònics, acústics i ètnics. L’autor d’aquesta sorprenent banda sonora, i que no oblida els seus orígens racials, és el jove A. R. Rahman, prolífic compositor de més de cent exitoses obres i a més cantant, molt conegut en el seu país.
Per a uns Hollywood va patinar premiant tan aquesta pel.lícula. El cert és que si aquesta complaent i anquilosada institució buscava un colp d’efecte ho ha aconseguit. No és el que es diu una pel.lícula típicament oscaritzable, però sens dubte gràcies a la fama obtinguda ha pogut arribar a un públic molt més ampli, i ens permet a tots gaudir d’aquesta experiència desconcertant i exòtica que és Slumdog Millionaire.

Nota pel.lícula: 8
Nota BSO: 6,5
El millor: la sinceritat i tendresa de la història d’amor (els nous Romeu i Julieta del segle XXI?), així com la credibilitat dels protagonistes.
El pitjor: és un tipus de cine poc habitual i un pot perdre’s enmig de tanta algaravia visual i musical.

LANGDON A ROMA

Feia ja temps que no anava al cine, i és que amb els temps que corren soles aprofite quan alguna pel.li m’atrau poderosament. En este cas va ser la continuació d’aquell arxi-famós Codi da Vinci del que tant es va parlar i que tants comentaris (bons i roïns, clar) va provocar entre lectors del best-seller i espectadors a les sales.
Àngels i Dimonis és prou més que una continuació. Si bé se li poden criticar molts aspectes del guió (no crec que una científica com la coprotagonista puga traduir a la perfecció un manuscrit en llatí, etc.), és d’agrair que Tom (Robert Langdon) Hanks porte un pentinat tan ridícul com en la primera part. Especial menció el paper (o més bé l'actuació) d'Ewan McGregor, una gran elecció. La cinta és divertida, prou interessant i sobretot d’un ritme trepidant, doncs té molta més acció que la primera.

Per altra banda, li done un sobresalient a l’ambientació i a les localitzacions. Qualsevol amant de la "ciutat eterna" com jo agrairà l’aparició de llocs tan coneguts com la Piazza del Popolo i alguns racons de les rodalies del Vaticà, Per cert que la plaça i la basílica de Sant Pere apareixen continuament.
Hans Zimmer, després de composar la música per a la primera part, crea en esta ocasió una partitura encara més exagerada, molt de l’estil que el caracteritza aquestos darrers anys, si bé ara es torna encara més oscura, dramàtica i inclús apocalíptica. De vegades resulta excesiva i cansa, però en altres ocasions reconec que acompanya perfectament el ritme de l'acció.