GIACCHINO A ÚBEDA

En breu publicaré un post sobre un dels compositors més prolífics i brillants dels últims anys. Convidat d'honor en la cinquena edició del Festival de Música de Cine de Úbeda (Jaen), celebrat el passat més de juliol, i per anar obrint boca ací teniu l'enllaç per a vórer un vídeo gravat per un aficionat durant el concert que va dirigir el dia 18.

Si resulta excelent la seua obra músical per a la sèrie Lost (Perdidos), la interpretació amb reforç vocal d'aquesta suite és exquisida. Simplement espectacular.

Bon profit!

http://www.youtube.com/watch?v=s_tHVU8ywsU

Font: www.youtube.com

QUÉ ÉS UNA BANDA SONORA?

A principi del passat mes de juliol va nàixer un nou blog de la revista Fotogramas sobre música de cine, presentant com a introducció, un interessant i molt encertat post que a continuació reproduïsc. Espere que us agrade:

Apreciados cinéfilos y cinéfilas:
Permitidme que arranque este nuevo blog con toda una declaración de principios.
Si se plantea la pregunta "Para ti, ¿qué es una buena banda sonora?", las respuestas abrumadoramente mayoritarias serían la que tiene mejor música, la que tiene las melodías más hermosas o la que más me gusta poner en mi equipo de audio, entre muchas otras posibles contestaciones. Bien, eso no es así.
¿Qué sucedería si, por ejemplo, tuviésemos una muy buena música de terror pero que, sin embargo, por ser excesivamente sofisticada o por la razón que fuera no generase la angustia en el espectador que se esperaba de ella?. ¿Sería mala música? No. ¿Sería buena música de cine?. Desde luego, tampoco.
Y en el lado opuesto. ¿La famosísima música de Bernard Herrmann para la escena de la ducha de 'Psicosis' es una música ejemplar? Sinceramente, por su absoluta sencillez (violines tocados en arco alto y cierta anarquía, y perdón por el tecnicismo) no despertaría ovaciones en una sala de conciertos. Pero a ver quién la supera en su aplicación en esa escena.
La música de cine es buena si es útil. Si es inútil, si no sirve a las necesidades de la película, puede ser buenísima como música, pero mala o malísima como música cinematográfica. Y se da la paradoja de que nos son pocas las veces que una escena o un personaje necesita de una mala música para funcionar. En este caso, estaríamos ante una mala música que es buena cinematográficamente. Ejemplos hay muchos y de ellos hablaremos aquí, si queréis.
Por tanto, la música de cine no se limita al mero hecho de poner música en el cine (que también, claro), sino a hacer de ella un vehículo de narración, de explicación, de aportar cosas que la propia película no puede dar y que, sin ellas, quedarían menos o peor explicadas. Por eso, los grandes compositores cinematográficos son, ante todo, grandes cineastas, y en muchas, muchísimas películas conviven dos guiones simultáneos: el literario y el musical.
Ambos suelen ser compatibles entre sí, pero también puede darse el caso que sean incompatibles, que lo que exprese el guión literario sea contradecido por el musical. Un ejemplo básico, elemental: si tenemos a un personaje bueno, bondadoso, ciudadano ejemplar, de comportamiento intachable (en el guión literario) y le ponemos una música ténebre, siniestra, que exprese peligro (en el guión musical), ¿qué resultado tenemos?. La respuesta es obvia.
Y eso es porque, en caso de conflicto, la música siempre gana. Siempre. El espectador creerá antes a la música que a lo demás. Eso, amigos y amigas, es una herramienta de poder de un valor incalculable.
Todo esto, claro, al margen de que sea lícito y estupendo disfrutar de la música de cine en nuestro equipo, de tatarear nuestras melodías preferidas, de emocionarnos con... La música de cine, las bandas sonoras, tienen esa dualidad. Y en este blog hablaremos largo y tendido de ambas vertientes. Sed muy bienvenidos al mundo de la música que, además de escucharse, también puede mirarse.

Font: www.fotogramas.es/blogs/viva-la-banda-sonora.

POTTER AFLUIXA

Encara no he pogut vórer l'última aventura de Harry Potter. Des del principi em va sorprende la increible complexitat d’algunes trames, i és per això que de vegades es fa necessari tornar a visionar l’anterior entrega per a vórer una nova. Éste és el cas de Harry Potter i el misteri del príncep. Més màgia, més personatges, més encanteris, etc.

Musicalment parlant, i deixant a banda que soc un fan (en terminologia Facebook) de John Williams, estic encantat amb les bandes sonores de les tres primeres parts de la saga màgica, més que recomanables, i especialmente de la tercera (Harry Potter i el presoner d’Azkaban), on Williams ens regala moments inoblidables: l'excepcional “Aunt Marge's Waltz”, un vals clàssic amb l’encant misteriós de l’univers Potter, “Buckbeak's Flight”, un enèrgic i absolutament emocionant tema per al vol en l’hipogrif, i el millor tema de tota la saga (per ara): “A Window to the Past”, un exquisit i romàntic tema de posar els pèls de punta.

A continuació va prendre el relleu Patrick Doyle, que va composar una obra novedosa, grandiloqüent i molt variada per a Harry Potter i el calze de foc, però considere que no va ser acertada l’elecció de Nicholas Hooper per a les dos últimes cintes, baixant clarament la calitat i varietat musical que caracteritzava les pel.lícules anteriors.

En definitiva, després de “l’era Williams”, i sense valorar altres aspectes de les pel.lícules de Potter, considere que podria haver sigut possitiu un canvi de compositor, però amb Hooper podem escoltar dues bandes sonores que ni enganxen, ni sorprenen, ni resulten tan familiars i encantadores com les primeres.

Esperaré a vórer l'última de Harry.

Harry Potter i la pedra filosofal (John Williams): 7,5

Harry Potter i la càmera secreta (John Williams i William Ross): 6,5

Harry Potter i el presoner d’Azkaban (John Williams): 8

Harry Potter i el calze de foc (Patrick Doyle): 7

Harry Potter i l’ordre del fénix (Nicholas Hooper): 5,5

Harry Potter i el misteri del príncep (Nicholas Hooper): 4

CURTS I NANOS GUANYADORS

La Vª Setmana de Cine de Castalla acabà el diumenge passat amb l'entrega de premis. Cal destacar la qualitat de les obres presentades, si bé és necessari animar a la gent per a que presente més curts en futures edicions.
Als guanyador: enhorabona!!

PREMI DEL JURAT PER AL MILLOR NANOMETRATGE:
De Cassana a Castalla, de José Carlos Pardines

PREMI DEL PÚBLIC PER AL MILLOR NANOMETRATGE:
Looking for Red, de Gema Jover i Inés Leal

PREMI DEL JURAT AL MILLOR CURTMETRATGE:
La part on no dormim, de Toni Doménech

PREMI DEL PÚBLIC AL MILLOR CURTMETRATGE:
Cine de barrio, d'Amador Pérez

FONT: www.castallaaldia.blogspot.com

MÚSICA ROBÒTICA

Sorprenentment la primera part de Transformers va ser un gran èxit de taquilla a gran part del món, el que deixava les portes obertes a una sequela dos anys després. Transformers: Revenge of the Fallen garanteix més efectes especials, una dèbil història i nous excepcionals plans de l’espectacular Megan Fox. Cine-espectacle idoni per a la temporada d'estiu.
Però deixant tot açò a banda, la interminable lluita entre Autobots i Decepticons amaga una composició musical molt peculiar, dues vegades encarregada al jove Steve Jablonsky.

Ningú li pot negar que procedeix de l’escola germana del genial Hans Zimmer (de vegades també sobrevalorat), en quant usa (i abusa) del sintetitzador per a donar major intensitat a les seues obres. La diferència radica en què, en la primera part de la saga es pot trobar entre tant de soroll alguna melodia genial (“Autobots”, “All Spark”) i notables moments d’acció (no tots els compositors són capaços d’aconseguir-los). Si bé no és apta per a tots els paladars, Transformers es troba carregada d’epicitat, d’un to apocalíptic (“Arrival to Earth”) i de vegades irritantment repetitiu. Un score comercial per a una cinta comercial, el que provoca molts detractors entre els amants de les bandes sonores. La meua opinió: acompleix el seu objectiu. Els gelats cossos dels robots requerixen una obra sintètica, sense cor, gèlida, amb tocs marcials i heroics. I és tot això el que crea Jablonsky amb la seua vigorosa composició.
Desgraciadament la segona part ens sap molt a poc, ni tan sols arriba a igualar a la primera. Una llàstima. Molt més impersonal, falta d’idees i d’un leitmotif recurrent i que ens ajude a seguir la història.

Esperem a la tercera?

Nota BSO Transformers: 6,5
Nota BSO Transformers: Revenge of the Fallen: 4

UNA SETMANA DE CINE

Ja tenim ací el programa definitiu de la V Setmana de Cine de Castalla, que aquest any celebrarem des del dilluns pròxim, dia 29 de juny, fins el diumenge 5 de juliol.
En primer lloc les pel.lícules projectades (totes elles a les 21:00 h. en la Casa de Cultura), seran:

Dilluns 29: La duda (John Patrick Shanley).

Encara no l’he pogut vórer però té bona pinta, sobretot pels seus protagonistes: la incombustible i sempre bella Meryl Streep i el desconcertant Phillip Seymour Hoffman.

Dimars 30: El desafío. Frost contra Nixon (Ron Howard).

És un dels meus últims descobriments. Una pel.lícula genial, de ritme trepidant, que tracta un lamentable episodi de la recent història dels Estats Units des del punt de vista de la crítica televisiva, els debats polítics, la carrera per les audiències, el preu del poder i la caiguda del president Nixon després del cas Watergate. Genial Langella però no menys genial Michael Sheen, aquell que es va transformar en Tony Blair en La reina i que segons rumors, potser siga el nou James Bond.

Dimecres 1: El lector (Stephen Daldry).

Estic d’acord que és lenta, molt pausada i reflexiva, i que la música (de Nico Muhly) no fa més que empitjorar tot açò, però aquesta poc convencional història d’amor aconsegueix atrapar l’espectador. Ralph Fiennes com sempre: auster, seré, atormentat… expresa calladament una tormenta de sentiments. Un notable alt. Molt recomanable.

Dijous 2: Wall-e (Andrew Stanton).

Espectacular, fantàstica, encantadora, tendra, emocionant, inoblidable... tot això i molt més. Aquest simpàtic robotet commou com ho faria un actor de carn i os. Una banda sonora de matrícula de la mà de Thomas Newman completa aquesta meravella de l’animació amb què Disney reconquesta el seu públic. No us deixeu enganyar: un adult assaborirà molt millor aquesta pel.lícula que un xiquet, encara que es més que recomanable per a tots els públics.

El divendres es projectaran tots els curts i nanometratges a concurs i el lliurament de premis i projecció de les obres guanyadores serà el diumenge.

Animeu-vos a assistir!

QUI VOL SER MILIONARI?

Barrejem una pel.lícula britànica, uns protagonistes desconeguts, un emplaçament poc habitual (l’Índia) i la història d’un pobre diable que guanya el concurs més important de la televisió. Sí, el resultat és Slumdog Millionaire, la gran vencedora de la passada edició dels Òscar de Hollywood.
La cinta es caracteritza per un ritme narratiu àgil i trepidant, coincidint amb el veloç ascens a l’èxit i la també veloç caiguda als inferns del protagonista, tontejant, com no podria ser d’altra manera, amb diversos mecanismes i recursos del cine “made in Bollywood”. Aquest conte de fades contemporani amaga una tendra història d’amor a prova de bombes entre dos joves, la història dels quals es creua en diversos moments de la seua curta vida. Al final ens quedem amb ganes de més.

La música és un component esencial en la cinta. Luminosa, trepidant a vegades, xirriant i estrambòtica altres, en definitiva resulta curiosament atractiva i adecuada, combinant percusions i veus índies, sons electrònics, acústics i ètnics. L’autor d’aquesta sorprenent banda sonora, i que no oblida els seus orígens racials, és el jove A. R. Rahman, prolífic compositor de més de cent exitoses obres i a més cantant, molt conegut en el seu país.
Per a uns Hollywood va patinar premiant tan aquesta pel.lícula. El cert és que si aquesta complaent i anquilosada institució buscava un colp d’efecte ho ha aconseguit. No és el que es diu una pel.lícula típicament oscaritzable, però sens dubte gràcies a la fama obtinguda ha pogut arribar a un públic molt més ampli, i ens permet a tots gaudir d’aquesta experiència desconcertant i exòtica que és Slumdog Millionaire.

Nota pel.lícula: 8
Nota BSO: 6,5
El millor: la sinceritat i tendresa de la història d’amor (els nous Romeu i Julieta del segle XXI?), així com la credibilitat dels protagonistes.
El pitjor: és un tipus de cine poc habitual i un pot perdre’s enmig de tanta algaravia visual i musical.

LANGDON A ROMA

Feia ja temps que no anava al cine, i és que amb els temps que corren soles aprofite quan alguna pel.li m’atrau poderosament. En este cas va ser la continuació d’aquell arxi-famós Codi da Vinci del que tant es va parlar i que tants comentaris (bons i roïns, clar) va provocar entre lectors del best-seller i espectadors a les sales.
Àngels i Dimonis és prou més que una continuació. Si bé se li poden criticar molts aspectes del guió (no crec que una científica com la coprotagonista puga traduir a la perfecció un manuscrit en llatí, etc.), és d’agrair que Tom (Robert Langdon) Hanks porte un pentinat tan ridícul com en la primera part. Especial menció el paper (o més bé l'actuació) d'Ewan McGregor, una gran elecció. La cinta és divertida, prou interessant i sobretot d’un ritme trepidant, doncs té molta més acció que la primera.

Per altra banda, li done un sobresalient a l’ambientació i a les localitzacions. Qualsevol amant de la "ciutat eterna" com jo agrairà l’aparició de llocs tan coneguts com la Piazza del Popolo i alguns racons de les rodalies del Vaticà, Per cert que la plaça i la basílica de Sant Pere apareixen continuament.
Hans Zimmer, després de composar la música per a la primera part, crea en esta ocasió una partitura encara més exagerada, molt de l’estil que el caracteritza aquestos darrers anys, si bé ara es torna encara més oscura, dramàtica i inclús apocalíptica. De vegades resulta excesiva i cansa, però en altres ocasions reconec que acompanya perfectament el ritme de l'acció.

EL CINEMA QUE VE

Després d’uns mesos de “calma” relativa en les sales de cinema, i ara que s’apropa el bon oratge, comencen a promorcionar-se les grans estrenes per a la nova temporada estiuenca.
Per una banda tenim noves històries com la que protagonitzarà Johnny Depp junt a Christian Bale en Enemics Públics, sobre el legendari bandit de la Gran Depresió John Dillinger, dirigida per Thomas Mann. També m’agradaria destacar una nova i original pel.lícula d’animació, Els Mons de Coraline, adaptació de un llibre infantil de Neil Gaiman, autor també d’Orquídea Negra i Sandman, amb una estètica que m’ha recordat els films de Tim Burton.

Però les grans protagonistes seran les sequel.les d’exitoses cintes, que tornaran a omplir les sales aprofitant el calor i les vacances. Potser les més esperades siguen Harry Potter i el Misteri del Príncep (la sisena part), Àngels i Dimonis (continuació del Codi Da Vinci) i Terminator: Salvation, de nou amb Christian Bale. També dins del gènere d’acció regresarà Star Trek (novament), tindrem la continuació de Transformers (que no va funcionar massa malament) i Clank 2, amb Jason Statham (o el nou Bruce Willis) repartint cera a tothom.

Per a tots els públics cal destacar Nit al Museu 2 (la primera part em va semblar realment insulsa), i Ice Age 3, que espere estiga al nivell dels dos episodis anteriors, realment divertits. Dins de la comèdia m’ha semblat interessant la pròxima pel.li de Kevin Smith, titolada Fem una Porno?, i no puc oblidar Arrastra’m a l’Infern, la nova de terror de Sam Raimi.
Que quede clar que estic parlant de cinema comercial.

Ara queda esperar.

EASTWOOD MÚSIC

Si bé no em considere un gran seguidor de Clint Eastwood, reconec que cada vegada m’agrada més la seua tasca com a director, i sobre tot com a compositor de la música per a les seues darreres pel.lícules. Encara que començant amb la pobre obra per a Mystic River (2003), resulta més que recomanable (tant el film com la música) Banderas de Nuestros Padres (2006), amb un to heroic però gens emfàtic, molt elegant i sentit, acorde amb la filosofia de la pròpia pel.lícula.
Fa poc vaig poder vórer la seua pel.lícula més recent, estrenada l’any passat, El Intercambio (Changeling), un exercici per al lluiment d’una Angelina Jolie sobresalient, digna (segons la meua opinió) d’haver guanyat l’Òscar. Aquest drama conta la història d’una mare coratge en busca del seu fill desaparegut en l’Amèrica del Nord de finals de la dècada dels anys 20 i inicis dels 30. Destaque a més la magnífica ambientació, en quant a escenaris (interiors i exteriors), vestuaris, caracterització, etc.

L’obra musical d’Eastwood per a la pel.lícula reforça el seu caràcter emotiu, intimista en ocasions, dramàtic en altres, predominant el so d’una trompeta en el bell tema principal, i l’acompanyament de les dolces i melancòliques melodies del piano, arredonint una creació sobria, en la línea del compositor, i molt elegant. El pitjor, com també es pot observar en altres composicions d'aquest autor, que la música és un tant repetitiva en ocasions.
En definitiva, recomane aquesta pel.lícula (i aquesta banda sonora) a tots els seguidors de Eastwood i als que no ho són tant (com jo).

LOST EN CUATRO

Des de fa uns mesos en que es va confirmar la compra de la sèrie Lost (Perdidos) per Cuatro, els aficionats a les aventures de Jack, Sawyer, Kate i la resta en una illa misteriosa del Pacífic sud vam estar de enhorabona. El canal de televisió no ha reparat en publicitar a totes hores aquest fet i d’anunciar l’emisió imminent de les primeres tres temporades, continuant, en primícia en Espanya, amb la quarta, quinta i sisena (i última).

Desgraciadament la passada setmana Pablo Motos va protagonitzar un espectacle lamentable entrevistant Jorge García (Hugo Reyes), actor/personatge al que podria haver tret molt més de suc, no deixant-se llevar per preguntes ridícules. Eixe mateix dia em vaig enterar que l’estrena de Lost en Cuatro serà demà diumenge, i s’emitiran els primers sis capítols de la primera temporada. Després del maltrat que va patir aquesta meravellosa sèrie en La 1 i posteriorment en La 2 de Televisió Espanyola, no crec que aquestes siguen maneres de començar. Què us sembla?Tota vesprada veient Lost potser massa, i a més, considere que diumenge és mal dia.
De totes maneres, anime als que no hagen vist mai la sèrie que li donen una ullada. Després de vórer el primer capítol ja no hi haurà escapatòria… Booom.

5ª SETMANA DE CINE A CASTALLA

Entre els dies 29 de juny i el 5 de juliol, el Cine Club “Annie Hall” organitzarà en la Casa de Cultura de Castalla la V Setmana de Cine, que aquest any ve amb diverses novetats.
Aquesta celebració per als cinèfils contarà amb la habitual mostra de curts, a la que es sumarà una altra de documentals naturals, que tractaràn sobre el paisatge protegit del Maigmó i el Sit. A aquestos concursos es suma una tercera mostra, encara més original, denominada Castalla en 60 segons, consistent en la projecció de nanometratges de tant sols un minut de duració sobre el nostre poble.

Els premis que es concediran, segons la organització, seran per al millor curt, millor curt del públic, millor documental natural (concedit per l’associació “Natura i Gent”, que col.labora amb el Cine Club), millor nanometratge i millor nanometratge del públic.
Estic convençut que aquesta nova convocatòria tindrà com a mínim el mateix èxit que les anteriors edicions, i que el material presentat, que fins ara ha donat mostres de una gran creativitat i originalitat, serà inclús de major qualitat.
La inscripció està oberta i les bases es poden consultar als enllaços publicats a les webs de CASTALLA AL DIA y QUINA CASTALLA VOLEM.

"MUNDOBSO" ES RENOVA

Com s'anuncia en la seua web www.mundobso.com es renova, deixarà de funcionar la ruta antiga i des del pròxim dilluns hi haurà una nova pàgina en funcionament, i per a accedir a ella i/o publicar comentaris caldrà registrar-se.

Aquesta magnífica web, creada per Conrado Xalabarder, està dedicada a les bandes sonores de pel.lícules i conté una enorme base de dades sobre obres i compositors, a més d'oferir notícies i informació sobre noves edicions musicals.

MundoBSO ha rebut desde la seua creació, en novembre de 2001, un total de 5.414.054 visites (mitjana de 1060 diàries), tractant-se de la més important web sobre el tema al pais.

EL RETORN DELS TITANS

Ja és oficial. Des de fa uns dies diversos mitjans de comunicació informen que ja ha començat el rodatge de una nova versió de Clash of the Titans (Fúria de Titans), la fantàstica pel.lícula de 1981 basada en la mitologia griega i en la història de Perseo.


No recorde quantes vegades vaig visionar esta cinta, a la que tinc especial afecte (res més aparéixer en DVD la vaig adquirir per a continuar gaudint-la). Cal recordar que un dels grans alicients d’aquest film és que conta amb els entranyables efectes especials del geni Ray Harryhausen, consistents en el montatge fotograma a fotograma dels moviments de les diverses criatures fantàstiques presents en la pel.lícula (la gorgona Medusa, el tità Kraken, el caball alat Pegàs, i un llarg etcètera). La meravellosa banda sonora de Laurence Rosenthal (especial atenció al tema romàntic entre Perseo i Andròmeda, i els misteriosos de la gorgona i la llaguna Estígia) aconsegueix enaltir la grandesa del mite i el dramatisme de nombroses escenes.

Per a aquest esperat remake s’ha buscat al jove actor australià San Worthington (que sustitueix al televisiu Harry Hamlin de la versió de 1981 com a Perseo, i al que prompte vorem en Terminator: Salvation). Ni més ni menys que el gran Liam Neeson farà de Zeus (en la versió antiga era el molt més gran Laurence Olivier), i Ralph Fiennes encarnarà a Hades, el déu dels Inferns. Soles falta vórer com aquesta història es modernitza visualment i si l’estil de la nova producció, que sembla s’aproximarà molt al tractament de 300, aconsegueix captivar-nos com va fer la primera versió.

LA PASSIÓ SEGONS MAURICE JARRE

Després d'uns quants anys i aprofitant l'arribada d'aquesta Setmana Santa que ja acaba, he volgut revisitar una de les pel.lícules que més m'han impressionat des de sempre: Jesús de Nazareth. Encara que no simpatitze gens amb l'església, reconec que aquesta és l'aproximació més digna a la figura de Jesús, escapant de les exaltades versions anteriors i posteriors sobre esta història.

Estrenada l'any 1977, recorde que en Espanya s'ha emitit sempre en forma d'una llarga pel.lícula de més de 3 hores de duració, aprofitant la Pasqua. Afortunadament la seua edició en DVD ens ha fet descobrir el seu format original, i és que Jesús de Nazareth és en realitat una mini-sèrie de 4 capítols de hora i mitja aproximadament cadascú. És per això que podem vórer en esta nova edició moltíssimes escenes noves, el que ha requerit un nou doblatge, que no m'agrada massa, però que actualitza d'alguna manera el film.

Franco Zeffirelli va dirigir aquesta superproducció amb una llarga llista d'actors molt coneguts on destaca per damunt de tots Robert Powell, el protagonista, de mirada penetrant, impassible, mística, amb un paper meravellosament representat i molt sentit.

La pel.lícula reflexa amb una austeritat sorprenent nombroses escenes del Nou Testament, amb una posada en escene senzilla i gens pretenciosa, serena i reflexiva, atentent especialment a retractar de forma el més fidedigna possible escenes de l'època, vestuaris, localitzacions, arquitectures, costums, etc., i prestant especialment atenció a la pobresa imperant en el moment.

Un altre encert de la pel.lícula és contar amb la meravellosa banda sonora de Maurice Jarre, el qual va morir fa dues setmanes. Aquesta composició consta fonamentalment d'un tema central contundent on la percusió té una gran força, encara que la resta és més calmada, presenta diferents variants d'aquest tema i melodíes palestines on s'aprofiten instruments tradicionals de la regió.

Desgraciadament el cd editat al nostre pais únicament conté uns 40 minuts de música quan el metratge total, com he dit, és d'unes 6 hores. Moltes escenes no presenten música, amb el que es busca incidir en l'emotivitat i l'intimisme, però en altres la solemnitat de la composició de Jarre enalteix la bellesa del moment.

En definitiva, i encara que comprenc que a molts no interessarà un film com aquest, recomane donar-li una oportunitat perquè és una obra d'un gran valor cinematogràfic, una costosa reconstrucció de la vida de Jesús i de la Palestina de principis d'era, amb tot luxe de detalls, respectuosa i honesta.

kCINEMASOUND

Aquest blog de nom tan extrany ha sigut creat per a compartir opinions entre els que estiguen interessats pel món del cinema i la música composada per a pel.lícules o bandes sonores.
En breu publicaré una primera entrada, a vórer com funciona açò dels blogs.
Les opinions expresades a aquest blog són personals i seran respectades altres opinions i crítiques no coincidents. Es tracta de crear un fòrum d'opinió sobre aquestos temes, intercanviar informacions, experiències i coneixements.
Fins ara.