GIACCHINO A ÚBEDA

En breu publicaré un post sobre un dels compositors més prolífics i brillants dels últims anys. Convidat d'honor en la cinquena edició del Festival de Música de Cine de Úbeda (Jaen), celebrat el passat més de juliol, i per anar obrint boca ací teniu l'enllaç per a vórer un vídeo gravat per un aficionat durant el concert que va dirigir el dia 18.

Si resulta excelent la seua obra músical per a la sèrie Lost (Perdidos), la interpretació amb reforç vocal d'aquesta suite és exquisida. Simplement espectacular.

Bon profit!

http://www.youtube.com/watch?v=s_tHVU8ywsU

Font: www.youtube.com

QUÉ ÉS UNA BANDA SONORA?

A principi del passat mes de juliol va nàixer un nou blog de la revista Fotogramas sobre música de cine, presentant com a introducció, un interessant i molt encertat post que a continuació reproduïsc. Espere que us agrade:

Apreciados cinéfilos y cinéfilas:
Permitidme que arranque este nuevo blog con toda una declaración de principios.
Si se plantea la pregunta "Para ti, ¿qué es una buena banda sonora?", las respuestas abrumadoramente mayoritarias serían la que tiene mejor música, la que tiene las melodías más hermosas o la que más me gusta poner en mi equipo de audio, entre muchas otras posibles contestaciones. Bien, eso no es así.
¿Qué sucedería si, por ejemplo, tuviésemos una muy buena música de terror pero que, sin embargo, por ser excesivamente sofisticada o por la razón que fuera no generase la angustia en el espectador que se esperaba de ella?. ¿Sería mala música? No. ¿Sería buena música de cine?. Desde luego, tampoco.
Y en el lado opuesto. ¿La famosísima música de Bernard Herrmann para la escena de la ducha de 'Psicosis' es una música ejemplar? Sinceramente, por su absoluta sencillez (violines tocados en arco alto y cierta anarquía, y perdón por el tecnicismo) no despertaría ovaciones en una sala de conciertos. Pero a ver quién la supera en su aplicación en esa escena.
La música de cine es buena si es útil. Si es inútil, si no sirve a las necesidades de la película, puede ser buenísima como música, pero mala o malísima como música cinematográfica. Y se da la paradoja de que nos son pocas las veces que una escena o un personaje necesita de una mala música para funcionar. En este caso, estaríamos ante una mala música que es buena cinematográficamente. Ejemplos hay muchos y de ellos hablaremos aquí, si queréis.
Por tanto, la música de cine no se limita al mero hecho de poner música en el cine (que también, claro), sino a hacer de ella un vehículo de narración, de explicación, de aportar cosas que la propia película no puede dar y que, sin ellas, quedarían menos o peor explicadas. Por eso, los grandes compositores cinematográficos son, ante todo, grandes cineastas, y en muchas, muchísimas películas conviven dos guiones simultáneos: el literario y el musical.
Ambos suelen ser compatibles entre sí, pero también puede darse el caso que sean incompatibles, que lo que exprese el guión literario sea contradecido por el musical. Un ejemplo básico, elemental: si tenemos a un personaje bueno, bondadoso, ciudadano ejemplar, de comportamiento intachable (en el guión literario) y le ponemos una música ténebre, siniestra, que exprese peligro (en el guión musical), ¿qué resultado tenemos?. La respuesta es obvia.
Y eso es porque, en caso de conflicto, la música siempre gana. Siempre. El espectador creerá antes a la música que a lo demás. Eso, amigos y amigas, es una herramienta de poder de un valor incalculable.
Todo esto, claro, al margen de que sea lícito y estupendo disfrutar de la música de cine en nuestro equipo, de tatarear nuestras melodías preferidas, de emocionarnos con... La música de cine, las bandas sonoras, tienen esa dualidad. Y en este blog hablaremos largo y tendido de ambas vertientes. Sed muy bienvenidos al mundo de la música que, además de escucharse, también puede mirarse.

Font: www.fotogramas.es/blogs/viva-la-banda-sonora.

POTTER AFLUIXA

Encara no he pogut vórer l'última aventura de Harry Potter. Des del principi em va sorprende la increible complexitat d’algunes trames, i és per això que de vegades es fa necessari tornar a visionar l’anterior entrega per a vórer una nova. Éste és el cas de Harry Potter i el misteri del príncep. Més màgia, més personatges, més encanteris, etc.

Musicalment parlant, i deixant a banda que soc un fan (en terminologia Facebook) de John Williams, estic encantat amb les bandes sonores de les tres primeres parts de la saga màgica, més que recomanables, i especialmente de la tercera (Harry Potter i el presoner d’Azkaban), on Williams ens regala moments inoblidables: l'excepcional “Aunt Marge's Waltz”, un vals clàssic amb l’encant misteriós de l’univers Potter, “Buckbeak's Flight”, un enèrgic i absolutament emocionant tema per al vol en l’hipogrif, i el millor tema de tota la saga (per ara): “A Window to the Past”, un exquisit i romàntic tema de posar els pèls de punta.

A continuació va prendre el relleu Patrick Doyle, que va composar una obra novedosa, grandiloqüent i molt variada per a Harry Potter i el calze de foc, però considere que no va ser acertada l’elecció de Nicholas Hooper per a les dos últimes cintes, baixant clarament la calitat i varietat musical que caracteritzava les pel.lícules anteriors.

En definitiva, després de “l’era Williams”, i sense valorar altres aspectes de les pel.lícules de Potter, considere que podria haver sigut possitiu un canvi de compositor, però amb Hooper podem escoltar dues bandes sonores que ni enganxen, ni sorprenen, ni resulten tan familiars i encantadores com les primeres.

Esperaré a vórer l'última de Harry.

Harry Potter i la pedra filosofal (John Williams): 7,5

Harry Potter i la càmera secreta (John Williams i William Ross): 6,5

Harry Potter i el presoner d’Azkaban (John Williams): 8

Harry Potter i el calze de foc (Patrick Doyle): 7

Harry Potter i l’ordre del fénix (Nicholas Hooper): 5,5

Harry Potter i el misteri del príncep (Nicholas Hooper): 4

CURTS I NANOS GUANYADORS

La Vª Setmana de Cine de Castalla acabà el diumenge passat amb l'entrega de premis. Cal destacar la qualitat de les obres presentades, si bé és necessari animar a la gent per a que presente més curts en futures edicions.
Als guanyador: enhorabona!!

PREMI DEL JURAT PER AL MILLOR NANOMETRATGE:
De Cassana a Castalla, de José Carlos Pardines

PREMI DEL PÚBLIC PER AL MILLOR NANOMETRATGE:
Looking for Red, de Gema Jover i Inés Leal

PREMI DEL JURAT AL MILLOR CURTMETRATGE:
La part on no dormim, de Toni Doménech

PREMI DEL PÚBLIC AL MILLOR CURTMETRATGE:
Cine de barrio, d'Amador Pérez

FONT: www.castallaaldia.blogspot.com

MÚSICA ROBÒTICA

Sorprenentment la primera part de Transformers va ser un gran èxit de taquilla a gran part del món, el que deixava les portes obertes a una sequela dos anys després. Transformers: Revenge of the Fallen garanteix més efectes especials, una dèbil història i nous excepcionals plans de l’espectacular Megan Fox. Cine-espectacle idoni per a la temporada d'estiu.
Però deixant tot açò a banda, la interminable lluita entre Autobots i Decepticons amaga una composició musical molt peculiar, dues vegades encarregada al jove Steve Jablonsky.

Ningú li pot negar que procedeix de l’escola germana del genial Hans Zimmer (de vegades també sobrevalorat), en quant usa (i abusa) del sintetitzador per a donar major intensitat a les seues obres. La diferència radica en què, en la primera part de la saga es pot trobar entre tant de soroll alguna melodia genial (“Autobots”, “All Spark”) i notables moments d’acció (no tots els compositors són capaços d’aconseguir-los). Si bé no és apta per a tots els paladars, Transformers es troba carregada d’epicitat, d’un to apocalíptic (“Arrival to Earth”) i de vegades irritantment repetitiu. Un score comercial per a una cinta comercial, el que provoca molts detractors entre els amants de les bandes sonores. La meua opinió: acompleix el seu objectiu. Els gelats cossos dels robots requerixen una obra sintètica, sense cor, gèlida, amb tocs marcials i heroics. I és tot això el que crea Jablonsky amb la seua vigorosa composició.
Desgraciadament la segona part ens sap molt a poc, ni tan sols arriba a igualar a la primera. Una llàstima. Molt més impersonal, falta d’idees i d’un leitmotif recurrent i que ens ajude a seguir la història.

Esperem a la tercera?

Nota BSO Transformers: 6,5
Nota BSO Transformers: Revenge of the Fallen: 4

UNA SETMANA DE CINE

Ja tenim ací el programa definitiu de la V Setmana de Cine de Castalla, que aquest any celebrarem des del dilluns pròxim, dia 29 de juny, fins el diumenge 5 de juliol.
En primer lloc les pel.lícules projectades (totes elles a les 21:00 h. en la Casa de Cultura), seran:

Dilluns 29: La duda (John Patrick Shanley).

Encara no l’he pogut vórer però té bona pinta, sobretot pels seus protagonistes: la incombustible i sempre bella Meryl Streep i el desconcertant Phillip Seymour Hoffman.

Dimars 30: El desafío. Frost contra Nixon (Ron Howard).

És un dels meus últims descobriments. Una pel.lícula genial, de ritme trepidant, que tracta un lamentable episodi de la recent història dels Estats Units des del punt de vista de la crítica televisiva, els debats polítics, la carrera per les audiències, el preu del poder i la caiguda del president Nixon després del cas Watergate. Genial Langella però no menys genial Michael Sheen, aquell que es va transformar en Tony Blair en La reina i que segons rumors, potser siga el nou James Bond.

Dimecres 1: El lector (Stephen Daldry).

Estic d’acord que és lenta, molt pausada i reflexiva, i que la música (de Nico Muhly) no fa més que empitjorar tot açò, però aquesta poc convencional història d’amor aconsegueix atrapar l’espectador. Ralph Fiennes com sempre: auster, seré, atormentat… expresa calladament una tormenta de sentiments. Un notable alt. Molt recomanable.

Dijous 2: Wall-e (Andrew Stanton).

Espectacular, fantàstica, encantadora, tendra, emocionant, inoblidable... tot això i molt més. Aquest simpàtic robotet commou com ho faria un actor de carn i os. Una banda sonora de matrícula de la mà de Thomas Newman completa aquesta meravella de l’animació amb què Disney reconquesta el seu públic. No us deixeu enganyar: un adult assaborirà molt millor aquesta pel.lícula que un xiquet, encara que es més que recomanable per a tots els públics.

El divendres es projectaran tots els curts i nanometratges a concurs i el lliurament de premis i projecció de les obres guanyadores serà el diumenge.

Animeu-vos a assistir!

QUI VOL SER MILIONARI?

Barrejem una pel.lícula britànica, uns protagonistes desconeguts, un emplaçament poc habitual (l’Índia) i la història d’un pobre diable que guanya el concurs més important de la televisió. Sí, el resultat és Slumdog Millionaire, la gran vencedora de la passada edició dels Òscar de Hollywood.
La cinta es caracteritza per un ritme narratiu àgil i trepidant, coincidint amb el veloç ascens a l’èxit i la també veloç caiguda als inferns del protagonista, tontejant, com no podria ser d’altra manera, amb diversos mecanismes i recursos del cine “made in Bollywood”. Aquest conte de fades contemporani amaga una tendra història d’amor a prova de bombes entre dos joves, la història dels quals es creua en diversos moments de la seua curta vida. Al final ens quedem amb ganes de més.

La música és un component esencial en la cinta. Luminosa, trepidant a vegades, xirriant i estrambòtica altres, en definitiva resulta curiosament atractiva i adecuada, combinant percusions i veus índies, sons electrònics, acústics i ètnics. L’autor d’aquesta sorprenent banda sonora, i que no oblida els seus orígens racials, és el jove A. R. Rahman, prolífic compositor de més de cent exitoses obres i a més cantant, molt conegut en el seu país.
Per a uns Hollywood va patinar premiant tan aquesta pel.lícula. El cert és que si aquesta complaent i anquilosada institució buscava un colp d’efecte ho ha aconseguit. No és el que es diu una pel.lícula típicament oscaritzable, però sens dubte gràcies a la fama obtinguda ha pogut arribar a un públic molt més ampli, i ens permet a tots gaudir d’aquesta experiència desconcertant i exòtica que és Slumdog Millionaire.

Nota pel.lícula: 8
Nota BSO: 6,5
El millor: la sinceritat i tendresa de la història d’amor (els nous Romeu i Julieta del segle XXI?), així com la credibilitat dels protagonistes.
El pitjor: és un tipus de cine poc habitual i un pot perdre’s enmig de tanta algaravia visual i musical.